Terapeuta, una vocació

Des de la infantesa m’he interessat per les relacions humanes, la qual cosa em va conduir a llicenciar-me en psicologia el 1998.

A partir d’aquell moment, la meva intenció ha estat i segueix sent, ajudar les persones que em consulten a trobar les vies per a sentir-se millor. És a dir, la connexió amb el seu centre, la seva identitat, la seva alegria.

Una teràpia és un camí de paraules.

En aquest camí, l’individu s’obre i es descobreix. 

Aquest camí el recorrem, també, en companyia. És en el prisma d'una relació on l'individu es troba amb si mateix. 

La relació que s’estableix entre el pacient i jo és altament important.

Sosté el desig d’exploració i és una part integrant del procés de cura.

La concebo com un una tasca en equip.

Un equip de tres persones, de fet, perquè la meva pràctica és supervisada. Consulto regularment o un supervisor psicoanalista, o bé un supervisor format al EMDR.

Pel que fa a la meva trajectòria de formació, vegeu-ne una breu presentació a continuació.

A continuació, vaig entrar a la funció pública hospitalària i vaig començar a treballar en un centre d’acollida d’urgència per a nens en situació de risc.

Al servei arribaven infants de 0 a 3 anys que havien estat separats dels seus pares i portats al centre per protegir-los. La meva tasca consistia en realitzar el  seguiment psicològic d'aquests infants, així com mediar en les visites conjuntes de l’infant amb els seus pares. Al mateix temps, acompanyava l’equip de professionals. 

Realment, durant aquests 9 anys a la “pouponnière” vaig aprendre moltíssim.

Al llarg d’aquest període em vaig formar com a psicoterapeuta especialitzada en infants amb una psicoanalista infantil.

Treballar amb infants va ser per mi tot un privilegi. Em va encantar !